llansa-historia

Des de l’Edat Mitjana fins als temps moderns

El port de Llançà no sempre ha estat un port amb dàrsenes de formigó per a permetre l’amarre de grans vaixells pesquers i amb espai per a centenars d’embarcacions d’esbarjo, amb un carrer comercial i edificis d’habitatges per als residents i turistes.

Durant diversos segles, el port només va estar ocupat per petits vaixells de pesca propulsats només per veles o amb rems, i arrossegats sobre la platja després del seu ús. Algunes cabanes prop de la platja servien només de magatzem pels estris de pesca, ja que els habitants de Llançà vivien al poble.

Durant l’Edat Mitjana el poble no va estar gaire fortificat, encara que sí prou defensat envers dels atacs enemics. (Hi ha estructures de defensa similars a pobles veïns com a Port de la Selva o a Selva de mar). S’havia d’estar sempre a l’aguait dels atacs foranis, en particular dels pirates. Cada cert temps tenia lloc alguna batalla vehement, per la qual cosa no ha de sorprendre a ningú que el nom de Llançà provingui de llança. En alguns manuscrits antics Llançà és sovint designat com la vall de les llances. Si bé algú podria tenir dubtes sobre l’aptitud militar de la ciutat, aquests desapareixen automàticament observant l’escut d’armes de Llançà, el qual, tenint en compte totes les modificacions patides amb el temps, mai ha perdut les seves 3 llances.

Pirates a Llançà i al Cap de Creus

Durant els segles XII i XIII, Barcelona es va convertir en un important centre d’intercanvi comercial amb Orient, després de la seva participació ales Croades, i l’economia de Catalunya va experimentar un gran desenvolupament. Al segle XVI fargues i molins es multipliquen arreu, així com les exportacions de ferro català … Els pirates, sempre presents allà on el comerç floria, s’establien en coves rocoses al llarg de les vies marítimes. Catalunya seguirà sent un dels seus objectius fins al segle XVII, quan acaba la seva prosperitat mantinguda.

La pirateria va augmentar considerablement des que Constantinoble va caure a mans dels turcs. El rei Felip II va ordenar la reconstrucció del sistema de defensa litoral, encara que no va aconseguir dissuadir els bandits dels mars, tal com demostra un relat de 1581, on el Consell Municipal de Barcelona informava de què el famós corsari Oxtali, es dirigia des d’Itàlia i amb les seves 60 galeres, cap a aigües catalanes. Barcelona va enviar missatges immediatament al llarg de tota la costa. Gaspar de Vallgornera, abat de Sant Pere de Rodes i senyor dels pobles dels voltants, va prohibir sortir a pescar als pescadors de Llançà i Port de la Selva.

La tàctica de defensa de Llançà era simple però efectiva: els seus habitants repel·lien l’atac inicial i després es retiraraven cap a les muntanyes. Si el perill persistia, els habitants de l’interior del país venien a ajudar-los, sobretot tenint en compte un edicte de Girona que els obligava. Aquests homes venien per un parell de setmanes i s’instal·laven,  fins que el perill desapareixia, en punts estratègics de la zona muntanyosa.

Tot i que els catalans tenien ben organitzat el seu sistema defensiu, el 1652, una trentena d’homes armats de Llançà van haver de repel·lir un atac de 3 vaixells pirata. I encara el 1726, van haver de tornar a salvar Cadaqués d’un imminent atac pirata, essent aquesta l’última vegada que es narraria un esdeveniment d’aquest tipus en les cròniques del poble. El descobriment de la navegació a vapor posaria fi a la pirateria a la regió.

Buf! Va anar de poc que molts no estiuegessin a França!

El 1640, els catalans entren en conflicte amb el govern central a l’anomenada Guerra dels Soldadors. Madrid va apel·lar als catalans no tan sols per recaptar impostos i finançar la seva política imperial, sinó perquè donessin també acollida als soldats que lluitaven contra França durant la Guerra dels Trenta Anys. Es va tractar en el fons, d’una guerra de secessió. Luis XIII i Richelieu no van desaprofitar l’ocasió per recuperar el Rosselló, cedida als Reis Catòlics el 1493 per Carles VIII, a canvi del seu suport durant el seu enfrontament italià.

El 1642, van ser enviades tropes franceses al Rosselló, i Luis XIII va aconseguir la rendició del bàndol espanyol durant el setge de Perpinyà. Negociacions llargues i confrontades van tenir lloc per acabar de determinar el curs de la frontera franco-espanyola.

Així, durant l’elaboració del Tractat dels Pirineus (també anomenada Pau dels Pirineus), el ministre Luis de Haro i el Cardenal Mazarino van tractar d’arribar a un acord dins de les 24 sessions que es van celebrar al Bidasoa del 13 agost al 7 de novembre del 1759, a l’Illa dels Faisans, en una luxosa tenda de campanya decorada per Velázquez.

l resultat no va ser gens concloent: només es va pactar que la línia fronterera havia de ser redissenyada i que una comissió franco-espanyola es reuniria a Ceret per decidir-ne els detalls. França va delegar en els bisbes de Tolosa i Orange, i Espanya en els catalans Miquel Salvà i Valgornera i Josep Romeu de Ferrer. Durant les negociacions, els francesos van exigir els pobles de Llançà, Port de la Selva, el monestir de Sant Pere de Rodes i la part nord del Cap de Creus en referència a un antiga frontera del rei Jaume I que les incloïa dins del Rosselló. Després de molt discutir, les parts involucrades van arribar a un acord en què la frontera comuna s’establiria entre Banyuls i el Cap de Cervera. Així va néixer, dins del Pirineu Oriental, la frontera que creuem avui dia sense incidents, tot i les discussions que van perdurar fins … el segle XX.

La vinya i l’olivera, la riquesa del segle XVII

Entre 1718 i 1720, el preu del blat va arribar a ser molt baix, mentre que el del vi no parava d’augmenar. Això va animar, no només als  empordanesos, sinó a una multitud de catalans, a plantar vinyes en vastes àrees que mai havien estat explotades. D’aquesta manera va ser com es van crear camps nous als voltants de Llançà. Els terrenys més accidentats es van reservar al cultiu d’oliveres, ja que la bona qualitat del terreny assegurava una producció abundant d’oli. Testimoni d’aquest fet en són els turons que envolten Llançà, amb els vistosos cultius en terrasses.

Hi va haver un altre fet que també va afavorir el desenvolupament de l’agricultura: l’aparició de l’emfiteusi, creada a Catalunya sota la Llei regional. Es tracta d’un contracte d’arrendament de llarg temps. La gent pobra, fins llavors, mai havia pogut plantejar-se de tenir cap terreny agrícola, però a partir de l’emfiteusi, van tenir l’oportunitat de, no tan sols conrear la terra, sinó que també el de transmetre o vendre el dret a treballar-la, i tot per una modesta renda anual. Aquests canvis van donar lloc a un auge comercial que va acompanyar els inicis de la Revolució Industrial a finals del segle XVIII, promovent el naixement d’una Catalunya moderna.

A la regió de Llançà, es produïa vi blanc, negre, rosat i Moscatell. A l’època de la collita, compradors de tota la província es  donaven cita al poble. Un testimoni anònim d’aquests feliços moments informa que els genovesos, havent tastat el bon gust i la dolçor dels vins del país, es van convertir en els més entusiastes compradors, i els seus vaixells ancorats a la badia, també carregaven caixes plenes de fruita pel seu transport marítim. Més tard, se’ls unirien francesos i alemanys, que compraven enormes quantitats de tots tipus de productes que se’ls oferia. Molts espanyols van contribuir també a la gran reputació del gustós raïm que va fer famós Llançà.

El naixement del Port de Llançà

Des que es va acabar el segle XVII, la pirateria no va representar mai més un perill real per als habitants costaners. Comencen a sorgir llavors els primers poblets de pescadors marins. Anteriorment, la gent de Llançà vivia al poble, i a les barraques de prop del mar només guardaven estris de pesca.

El risc d’un atac pirata es va convertir en una cosa molt inusual, la pesca es va intensificar, i cada vegada més l’economia regional va anar guanyant protagonisme, arran de la qual el nombre de pescadors va augmentar, i es van construir les primeres cases per a les seves famílies. Aquestes estaven enganxades les unes amb les altres, com per poder fer pinya vers un inesperat atac pirata.

És en el segle XVIII que va produir l’ampliació del Port a causa de l’exportació de vi i oli a Itàlia i a França, a més de l’increment de les activitats pesqueres. En aquell moment, Llançà comptava amb prop de 200 habitants. Aquesta xifra va anar variant lleugerament fins a l’arribada del turisme. Una part dels fundadors del Port de Llançà van ser, amb tota seguretatm d’origen francès. De fet, entre 1620 i 1640, 26 tombes de ‘Francès’ s’enumeren al cementiri, i sense tenir en compte a les dones, és clar..! Es calcula que en aquells temps, almenys un 20% de la població era d’origen francès. Alguns cognoms actuals mantenen aquella herència: Gros, Garriga …

De la mateixa manera que tants altres ports, el de Llançà té una capella dedicada a la Mare de Déu. La data que s’indica sobre l’entrada, 1691, correspon a l’any de la seva construcció. La llegenda explica que …

“Durant una terrible tempesta amb un onatge enfuriosit, un vaixell va ser empès a la deriva cap al Golf de Lleó. Els mariners, convençuts que la seva última hora estava a punt d’arribar, es van comprometre a construir una capella a la Mare de Déu si sortien d’aquella terrible aventura … I van acabar atracant a la badia de Llançà”.

Crisi de la viticultura

Al segle XIX, la viticultura era la principal font d’ingressos dels habitants de Llançà. La dècada 1845 -1855 és, sens dubte, el període més intens de plantació de vinya de tota la història agrícola de la regió, en contrapartida dels cereals i el bestiar. De fet, els vins de l’Empordà es venen a preus considerables a molts països europeus. Llançà, de la mateixa manera que molts pobles del voltant com per exemple Rabós, Vilamaniscle, Vilajuïga, … van experimentar un període excepcional de prosperitat entre 1830 i 1855. El oïdi, per desgràcia, va posar-hi fi d’una manera dràstica. Aquesta malaltia de les plantes, més perjudicial per a la vinya que per a la resta, està provocada per un fong. Les fulles es cobreixen amb una pols blanquiosa similar a la cendra, arribant a fer caure, en ocasions, la fulla. Es considera, per tant, la collita perduda.

El 1856, l’oïdi s’esmenta per primera vegada a les cròniques del poble: l’Ajuntament demana a l’Administració tributària una exoneració d’impostos per als propietaris de les vinyes contaminades. El 1857 es torna a reiterar la petició i s’afirma que la collita de raïm ha estat pràcticament nul·la durant els darrers sis anys, que es tracta de la principal font d’ingressos del poble, i que la gent no té ingressos amb què pagar els impostos.

El oïdi va ser combatut amb sofre, i a partir de llavors, no hi ha cap altra més referència a la malaltia en els arxius de Llançà. Aquest fet va fer pensar que s’havia passat pàgina a una època negra a la història de la viticultura, i l’exportació de vi va tornar a prosperar altra vegada … fins que va arribar la crisi de la fil·loxera durant els anys 1880-1890. El primer cas va ser registrat a Rabós el 1879.

Aquesta nova epidèmia es deu a una espècie de pulgó – fil·loxera vastatrix – que ataca les arrels de les vinyes causant la seva mort. Va ser declarada per primera vegada als Estats Units, i després es va estendre ràpidament per tot Europa, especialment a França i Espanya. Això s’explica pel fet que en aquest moment, davant la voluntat de massificar la producció, es varen importar empelts de vinyes californianes, famoses per la seva robustesa i productivitat. Entre aquestes vinyes, n’hi havia moltes de contaminades, i com els climes càlids afavoreixen el desenvolupament de la fil·loxera, les collites de la Mediterrània van ser devastades…

En resum, al poc temps d’haver superat la crisi del oïdi, les vinyes van ser infectades novament per la fil·loxera, i de manera més traumàtica si cap. Els habitants van tornar a tramitar multitud de peticions a Hisenda per lliurar-se d’uns impostos que els condemnaven a la misèria.

A partir de 1904, sembla que els cultius tornen a la normalitat. No obstant això, la viticultura de Llançà mai va tornar a recuperar la importància que va tenir, però .. unes dècades més tard, les vinyes donarien pas a parcel·les edificables a causa de l’auge del turisme.

1978 – El Ferrocarril arriba al poble

El 20 de gener 1878, un tren especial, anomenat ‘El Primer’, entrava a Llançà. El comboi, composat per cinc cotxes esplèndids fabricats a Alemanya, una locomotora decorada amb l’Escut d’armes espanyol i la bandera francesa, flors, corones de llorers, branques d’olivera, … és rebut en una estació envaïda per una multitud entusiasta que aplaudia frenèticament. A Colera, el tren va ser rebut per la companyia del 49º Regiment d’Infanteria d’Àsia, amb pancartes i banda de música. Ja a Girona, el bisbe va beneir els cotxes i en un altar instal·lat a l’estació es va celebrar una missa.

Aquest dia, el termòmetre va registrar una temperatura de -1ºC, i es va permetre a la comitiva religiosa, de manera excepcional, abrigar-se durant l’ofici. La celebració es va completar amb un banquet al restaurant de l’estació. D’aquesta manera se’ns descriu la inauguració de la línia ferroviària Barcelona-Portbou. Un gran esdeveniment de gran orgull per als catalans/es, ja que la construcció d’aquesta línia va ser una iniciativa pròpia i assumint la totalitat de la inversió.

No obstant això, aquesta connexió havia requerit molta mà d’obra. La majoria provenia de l’interior del país i es van instal·lar amb les seves famílies en cases llogades. Altres vivien en barracons construïts per la companyia ferroviària.

Aquí a Llançà, les obres que van donar més ocupació van ser les dels túnels de Grifeu, Garbet, Portbou i el pont de Colera. Aquest pont, per exemple, va haver de ser reconstruït després d’esfondrar-se el 5 desembre 1877 per una tramuntana fortíssima.

A partir del 23 de gener, es van programar dos trens diaris entre Barcelona i Portbou. La línia ferroviària arribaria a Cerbère el 15 de maig de 1878. Els habitants de Llançà van començar a aprofitar aquesta obertura al l’exterior, tant econòmica com culturalment…

L’entusiasme inicial desapareixeria completament alguns anys més tard, tal com demostra un requeriment de l’alcalde al Governador de la Província, amb data del 18 de maig 1888, on es demana una disminució dels impostos a causa de la disminució de la població, ja que els treballadors nouvinguts que van intervenir a la construcció del ferrocarril, se n’havien tornat a les seves poblacions d’origen, i molts agricultors i peons agrícoles, arran de la crisi de la fil·loxera, havien emigrat a altres regions, buscant refer les seves vides.

Plaça Major

L’enfrontament entre carlins i liberals és una característica de la història política espanyola del segle XIX. Els carlins, partidaris de Carles de Borbó, Comte de Molina, van tractar d’apoderar-se del tron ​​d’Espanya durant tres guerres: 1833-1839, 1846-1849, 1872-1876.

La ideologia republicana, federal i liberal, va anar guanyant, lentament, molts seguidors entre la població de Llançà. La plantació de l’Arbre de la Llibertat, un plàtan, el 1870, enmig de la Plaça de la Constitució – l’actual Plaça Major – és l’expressió d’aquest èxit. El costum de plantar un arbre en un lloc públic, com un símbol de la conquesta de les llibertats de la gent, venia de França, dels temps de la Revolució de 1789 i va ser represa el 1848 després de la caiguda de Louis-Philippe.

No hi ha cap registre del poble on s’esmenti aquest fet, però sí en un poema d’un antic alcalde, el Pare Purcallas, que va dedicar un poema al poble. Josep Clavaguera i Canet, autor de les “Notes Històriques” sobre la història de Llançà, dóna fiabilitat al text. L’Alcalde va escriure “fou plantat el 1870 i al 1872 se li feu la corretgera per matar-lo”. Però al final no el van tallar i l’arbre Llibertat ha estat testimoni de més d’un segle de la història del poble proporcionant unes branques que cobreixen gairebé tota la plaça.

Època moderna

A principis del segle XX, després que la fil·loxera fos derrotada, la població va reprendre les seves activitats habituals. La viticultura és rendible novament, i almenys tres importants destil·leries funcionaven a màxima capacitat. El nivell de vida dels habitants va anar millorant, i veien el futur amb optimisme, a excepció d’una trentena de famílies que rebien ajuda de la comunitat en forma de vals de carn o d’atenció mèdica gratuïta.

És en aquells temps que els habitants de Llançà no dubten a embellir i modernitzar el seu poble. Es planten arbres arreu, les cases es reformen, es milloren carrers, es perforen pous, altres es converteixen en fonts … L’ajuntament fins i tot es pot permetre la despesa de comprar un cotxe fúnebre ..

El 1907 entren en servei les primeres llums de gas, i el 1915 arriba l’electricitatal poble i s’inaugura l’enllumenat públic amb una gran festa. El mateix any, la companyia La Artesana, sol·licita permís per projectar pel·lícules … El progrés avança sense descans…

Les comunicacions per carretera també milloren com demostra el començament de la construcció de la carretera entre Colera i Llançà el 1909, i quatre anys més tard, la de Llançà-Vilajuïga, paral·lelament a l’aparició de les primeres bicicletes i automòbils. Però aquest frenesí d’obres públiques provoca certs maldecaps, especialment entre aquells que tenen la desgràcia de ser propietaris de terres per on han de passar les carreteres, i que els són expropiades.

Fins i tot la vida cultural experimenta un renaixement, tal com ho demostra el desenvolupament de l’educació en els primers anys del segle, almenys fins que el 1923, Primo de Rivera, amb el seu cop d’Estat i la posterior instauració de la dictadura, va tornar a suposar un fre. De fet, Llançà tenia 2 escoles primària públiques (una per a nens i una altra per a nenes) i tres escoles privades (dues per a nens i 1 per a nenes). El 1906, un inspector remarca la disciplina i el bon nivell dels estudiants, encara que apunta que la distribució de les classes és una mica deficient.

Els habitants del poble es distreien, sobretot en festes populars, tant religioses com paganes, on, de tant en tant, es tenia l’ocasió d’organitzar balls. Curiosament, la sardana, tan estesa avui en dia, és esmentada una sola vegada en els arxius municipals de l’època, on uns joves sol·liciten un permís per a celebrar un concurs de sardanes per la Festa Major. L’alcalde els dóna un ajut de 25 pessetes.. Una altra distracció popular amb molt bona acollida era la projecció de pel·lícules, que més tard aniria substituint el gran nombre de representacions teatrals populars.

El següent període – 1923-1930 – seria també una època de molt feixuga, pròpia de les dictadures, però els habitants de Llançà ja havien fet l’essencial..

Comparteix-ho!